El Valencià, una Llengua del Segle XXI
Prolec
El
Comite de l’Idioma Valencià (C.I.V.), entitat cultural encarregada de la
promocio exterior de la llengua valenciana, seguix esforçant-se per a
conseguir un major coneiximent d’esta llengua fora de les nostres
fronteres. Si l’any passat
presentavem el Mapa de les comunitats llingüistiques d’Europa (que
obtingue un gran exit en Madrit, Brusseles i Lisboa), enguany presentem el
dossier que te entre les seues mans. El valencià es una
llengua romanica, parlada per mes de dos millons de persones en la major
part del territori valencià. En l’actualitat està eixint d’un proces de
retroces que venía des del segle XVIII, quan deixà de ser llengua oficial
i de prestigi despres de cinc segles d’oficialitat i d’una gran produccio
lliteraria. Es a partir de la
promulgacio de la Constitucio Espanyola (1978) i l’Estatut d’Autonomia de
la Comunitat Valenciana (1982), quan tornà a ser oficial i començà una
nova etapa en la qual s’ha introduit el valencià en tots els nivells de
l’ensenyança, en els mijos de comunicacio (dos canals de televisio, varies
emissores de radio, prensa,…), en les institucions publiques i inclus en
algunes privades, a mes d’haver aumentat considerablement el seu us
social. La Seccio de
Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana, Fundacio
Publica de la Diputacio de Valencia, s’ha encarregat de la llabor
normativa de la llengua i ha publicat les següents obres normativisadores:
Ortografia (1979), Gramatica (1980), Documentacio formal (1981) i
Diccionari (1992). Per una atra banda, cada any aumenten els autors que
utilisen el valencià com a forma d’expressio habitual i es multiplica la
produccio editorial. A pesar d’este gran
desenroll el valencià continúa sent una llengua practicament desconeguda
fora del nostre territori. Es degut ad esta desinformacio per lo que des
del C.I.V. hem decidit promoure la realisacio d’este dossier. Era precisa una
obra com esta que servira per a omplir el buit de publicacions que nos ha
de fer aplegar en exit a l’exterior. En les distintes eixides que ha anat
realisant el C.I.V. en els ultims anys, nos hem donat conte del gran
interes que desperta el nostre idioma en llingüistes i filolecs de fora de
les nostres fronteres, pero era impossible administrar-los informacio en
el seu idioma, lo que nos minvava la possibilitat de donar a coneixer la
situacio de la nostra llengua. Agraim la
colaboracio del autors que han fet realitat la confeccio d’este dossier:
Angel V. Calpe i Climent (Situacio llegal), Antoni Fontelles i
Fontestad (Sociollingüistica), Josep Giner i Ferrando (Orige i
caracterisacio), i Josep Carles Rubio (Historia de la lliteratura). Des del C.I.V. esperem continuar
treballant en nous proyectes com este, que donen a coneixer per tot el mon
la realitat llingüistica i cultural valenciana
Informe sobre la
Llengua Valenciana
Presentem,
de forma resumida, la situacio llingüistica que hi ha en la Comunitat
Valenciana, concretament el debat que gira en torn a la consideracio del
valencià: be com a llengua, be com a dialecte. Per a situar-nos,
hem d’especificar que la Comunitat Valenciana va accedir a l’autogovern en
juliol de 1982, que es quan es va aprovar l’Estatut d’Autonomia. Te una
extensio de 23.305 km2 i una poblacio superior als quatre millons
d’habitants. La particio llingüistica del territori es vertical, la part
costera es la zona valenciaparlant i la part interior correspon a la zona
castellaparlant. L’actual divisio es, en linees generals, producte de
factors historics i demografics complexos. El text s’ha
estructurat en tres grans arees que considerem que definixen prou be la
qüestio: 1.
Llinguïstica
i sociollingüistica. 2. Juridica i politica. 3. Lliteraria i
bibliografica. Les idees que aci
s’expondran son molt esquematiques i generals; igualment, la bibliografia
que s’aporta està reduida a la minima imprescindible.
1. Dimensio
llingüistica i sociollingüistica 1.1. Consideracions
generals La tradicio ha
considerat habitualment les llengües o els idiomes des del punt de vista
historic-diacronic. Els llingüistes es preocupaven molt mes de l’orige que
de l’estat actual de les llengües. En la lliteratura valenciana podem
trobar prou referencies a l’orige del valencià: “venía del provençal”, “el
portaren les donzelles de Lleida”, “la base es el llati”, etc. No obstant,
estes referencies no han plantejat de forma molt rigorosa l’estudi de
l’orige i de les influencies que tingue. El canvi
d’orientacio dels estudis llingüistics —introduit per l’estructuralisme—
no va reduir l’interes per l’orige i l’evolucio de les llengües, sino que
feu que estos es realisaren d’una manera mes tecnica i cientifica. Al
mateix temps, l’historia de la llengua es veu com a un proces continu del
qual l’estadi actual no es una atra cosa que una etapa mes. 1.2. Llengua,
dialecte, varietat i parla Per a situar la
qüestio es convenient coneixer alguna de les definicions que d’estos
conceptes s’ha donat, per l’importancia que tenen a l’hora de definir el
valencià. Com a eixemple usarém la de Manuel Alvar (Alvar, M.: NRFH,
XV, 51-60): a) llengua:
“sistema llingüistic del qual es val una comunitat parlant,
i que es caracterisa per estar fortament diferenciat, per tindre un alt
grau de nivellacio, per ser vehicul d’una important tradicio lliteraria i,
en ocasions, per haver-se impost a uns atres sistemes llingüistics de son
mateix orige” b) dialecte:
“sistema de signes separat d’una llengua comuna, viva o
desapareguda; normalment en una concreta llimitacio geografica, pero sens
una forta diferenciacio front a unes atres llengües d’orige comu” c) parla:
“peculiaritats expressives propies d’una regio determinada,
quan no tenen la coherencia que te un dialecte” El terme varietat
es utilisat en sociologia del llenguage com a una denominacio no
valorativa per a referir-se a una “classe” de llengua o modalitat
llingüistica, sense les connotacions que tenen els atres termens (llengua,
dialecte, parla). Segons les
anteriors definicions, el valencià, com unes atres llengües, està en una
situacio un poc confusa. Te suficients caracteristiques per a ser una
llengua, si be el problema està en el concepte de sistema “fortament
diferenciat” de M. Alvar i en unes atres qüestions de demografia historica
—reconquista de Jaume I en el segle XIII—, que tenen una dificil solucio. Per una atra banda,
està suficientment clar que encara que la base del valencià fora una
llengua importada —el catala en el segle XIII—, tindria ple dret social —i
sociollingüistic— a considerar-se un idioma en l’actualitat. A mes, hem de dir
que els conceptes de llengua i dialecte no pareix que siguen percebuts de
la mateixa forma per les distintes cultures, es dir, carixen de validea
transcultural (Romaine, S.: El lenguaje en la sociedad,
1996, especialment el capitul 1). 1.3. Relacions
entre llengua i dialecte La diferencia entre
llengua i dialecte no es tan clara com pareix si s’aten a les definicions
que s’han donat i al debat que continuen generant (una rao sería la
distinta consideracio en la qual han estat les diverses varietats
llingüistiques espanyoles a lo llarc de l’historia recent). Hi ha casos en els
quals dos parlants del mateix domini llingüistic s’expressen en
“varietats” tan diferenciades que podriem —segons els anteriors criteris—
dir que son dos llengües distintes (per eixemple, els denominats dialectes
del chinenc); o que llengües distintes podrien catalogar-se com a una
perque es possible l’intercomprensio entre els natius d’estes (per
eixemple, el valencià i l’occita). Per una atra banda,
totes les actuals llengües romaniques estan en relacio —segons les
definicions donades— de “ser dialecte de” i en un moment determinat, o pel
transcurs del temps, canviaren a la categoria de llengua. Este fenomen de la
promocio de “dialectes” a “llengües” o “idiomes” ha segut estudiat per la
sociollingüistica, que no troba impediments absoluts en que un “dialecte”
—en el supost de que el valencià fora un dialecte— siga reclassificat com
a “llengua”, per voluntat de la comunitat de parlants. El fenomen contrari,
que una “llengua” passe a la condicio de “dialecte” tambe es pot donar (podria
ser el cas de l’aragones). 1.4. Perspectives
definidores de la llengua valenciana Seguint una
estricta metodologia cientifica, es pot dir que no hi ha un unic criteri
que permeta categorisar la manifestacio oral d’una comunitat com a una
llengua o com a un dialecte; es, normalment, un conjunt de punts de vista
el que determina l’entitat de la parla d’un poble. Entre els criteris
mes utilisats està el de la filogenesis (classificacio genetica de les
varietats), pero en uns atres casos son determinants els factors: socials,
politics, lliteraris o historics, al marge dels filogenetics. En un nivell
purament enumeratiu, podem caracterisar el valencià com a llengua des de
les següents perspectives: a) politica: Una
varietat es definida com a idioma —equivalent a llengua— per una decisio
del poder politic, o pels representants llegals d’una comunitat b) geografica:
Relacionada en l’anterior, sol ser una norma llegal la que especifíca
l’espai que ocupa una varietat llingüistica c) historica:
L’evolucio del valencià ha segut parella a la d’unes atres llengües
romaniques iberiques, sobretot despres de quedar evident que l’hipotesis
del buit demografic i llingüistic en temps de la reconquista del Regne de
Valencia es molt dificil de sostindre en proves d) lliteraria: A pesar
de les controversies que hi ha sobre el sentit del terme “valencià” en la
lliteratura migeval de la Comunitat Valenciana, es notori i conegut que
esta manifestacio idiomatica ha tengut una epoca d’esplendor durant els
segles XIV i XV e) social: La major
part de la societat valenciana està d’acort en el sentiment de que parla
una llengua diferenciada respecte a unes atres que li son proximes
geograficament; este sentiment de diferenciacio te una restriccio
conceptual important, ya que no es pot entendre com a “independencia
llingüistica”, com ninguna de les llengües romaniques es independent de
les atres. Que esta percepcio no siga absoluta es deu, entre unes atres
raons, a la difusio que han tengut unes atres concepcions sobre el
valencià durant molts anys f) llingüistica: Sent
estrictes, el valencià es un sistema com qualsevol atre, que es capaç de
satisfer les necessitats comunicatives d’una societat, en una major
similitut respecte al catala i l’occita i una major diferenciacio respecte
al castella. Els problemes sorgixen, per eixemple, quan s’ha de decidir la
normativisacio que s’aplica, o l’orientacio final de la planificacio
llingüistica 1.5. Diverses
teories sobre l’orige del valencià El debat principal
s’ha concentrat de forma especial en una area del coneiximent: la
llingüistica. Aci hi ha hagut tradicionalment dos postures: la catalanista
(defensora de que el valencià es una varietat importada del catala en
temps de la reconquista i del seu correlat, l’unitat de la llengua) i la
valencianista (defensora de l’autoctonia de la llengua i del seu correlat,
la diversitat). En els ultims anys n’ha aparegut una tercera coneguda en
el nom d’occitanista (que soste l’unitat llingüistica entre catala,
valencià i occita, sent el seu correlat el de l’autonomia idiomatica). A part d’estes
teories sobre el valencià, se n’han de mencionar unes atres que procedixen
de camps distints com el de l’historia (que fonamentalment soste que no es
va produir el denominat “buit demografic” despres de la reconquista de
Jaume I en el segle XIII) i el de l’etnollingüistica (que propugna una
visio mes ampla de la qüestio, incardinant-la en la cultura; d’esta forma
es manté l’hipotesis de que la cultura valenciana es producte d’un poble i
d’una llarga tradicio que no es facil substituir). 1.6. El nom de la
llengua Derivada d’unes
atres qüestions que hem mencionat, tenim una atra polemica, la del nom que
se li ha de donar a la varietat idiomatica propia dels valencians. Seguint les tres
teories llingüistiques —no les uniques possibles—, cada una d’elles
propugna una denominacio: - l’hipotesis
catalanista defen el nom de “catala”, - l’hipotesis
occitanista considera adequat el terme “valencià”, - l’hipotesis
valencianista estima que l’unic nom propi es el de “valencià”. L’argumentacio,
pretesament cientifica, per a denominar la llengua com a catalana s’ha
basat tradicionalment en consideracions historiques (precisament l’aspecte
mes controvertit del problema: ¿va ser importada la llengua?),
geografiques (aduint que el nom de catala per al valencià es el mes
adequat perque Catalunya es mes extensa i està mes poblada) i lliteraries
(perque la Renaixença tingue el seu orige en Catalunya). Ad estes
s’ha d’afegir el fet de que la “comunitat academica internacional” aixina
la denomina. Qualsevol de les
quatre raons aportades carixen de pes especific, discriminant o
determinant, en el coneiximent cientific (una atra cosa diferent es que
puguen ser utilisades o admeses). En llingüistica, el
cas valencià possiblement siga l’unic en el qual una varietat —llengua o
dialecte— ha de tindre una “denominacio cientifica”. Els noms de les
llengües solen ser historics, tradicionals, populars, pero ¿cientifics?
Les llengües com a fets socials son similars —en la qüestio denominativa—
a uns atres elements com els accidents orografics, els noms dels estats i
de les regions o l’antroponimia, no son “cientifics”. El tema del nom es
una faceta mes de la cerimonia de la confusio per a crear una unitat
“etnocultural” —catalana— que, a llarc terme, la trascendiria i es
transformaria en politica (es l’idea dels “països catalans”, que no es
acceptada pels valencians).
2. Dimensio
juridica i politica 2.1. El marc
juridic dels idiomes de la Comunitat Valenciana Est es un aspecte
important, en tant en quant, li dona a la varietat —o les varietats—
llingüistica un determinat estatus social, per mig de la llegislacio. El marc està
compost, de major a menor ranc, per la Constitucio Espanyola, l’Estatut
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, la Llei d’Us i Ensenyança del
Valencià i la Llei de Creacio de l’Academia Valenciana de la Llengua. L’articul 3 de la
Constitucio Espanyola (CE, 31 d’octubre de 1978) diu que el castella es la
llengua oficial, pero tambe dispon que “Les atres llengües espanyoles
seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d’acort en
els seus Estatuts”, ya que les considera un patrimoni cultural que ha
de ser objecte de respecte i proteccio. Arreplegant el
manament constitucional, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana
(EACV, 5/1982, de 1 de juliol de 1982) explicíta, en l’articul 7, que
“Els dos idiomes oficials de la Comunitat Valenciana son el valencià i el
castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los”, a mes,
s’otorgarà especial proteccio a la recuperacio del valencià. En el desenroll
llegislatiu posterior tenim, en primer lloc, la Llei d’Us i Ensenyança del
Valencià (LLUEV, 4/1983, de 23 de novembre de 1983). En el preambul,
apartat IV, trobem la categorisacio del valencià en les següents paraules:
“La Generalitat Valenciana te un compromis irrenunciable en la defensa
del patrimoni cultural de la Comunitat Autonoma i, de manera especial, en
la recuperacio del valencià, llengua historica i propia del nostre poble,
que constituix la mes peculiar senya d’identitat”. En la part
reglamentaria es torna a manifestar qué es el valencià, com diu l’articul
2: “El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana, i en
conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo,
oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions
d’aquells en les instancies publiques”. En estos casos, no hi ha cap
de mencio al catala ni a l’equiparacio del valencià al catala. En segon lloc,
atenent a la cronologia llegislativa, està la recent Llei de Creacio de
l’Academia Valenciana de la Llengua (LLCAVLL, aprovada el 2 de setembre de
1998, publicada en el Bolleti Oficial de les Corts Valencianes el 18 de
setembre de 1998). Esta llei, producte d’un pacte politic entre el Partit
Popular i el Partit Socialiste Obrer Espanyol, contradiu explicitament
l’Estatut i la Llei d’Us en la denominacio i en la naturalea de la llengua
ya que elimina la restriccio denominativa de la llengua propia dels
valencians —el valencià— i manifesta que el valencià forma part del
sistema llingüistic catala —que no està en cap de les lleis anteriors—. 2.2. La
planificacio llingüistica Derivada
directament de l’aplicacio llegislativa, a partir sobretot de la Llei d’Us
i Ensenyança del Valencià, la llengua valenciana s’ha incorporat plenament
al sistema educatiu i ha ampliat els nivells d’us i aumentat el prestigi
social. Si be, com han reconegut alguns dirigents politics, els resultats
no han segut tot lo satisfactoris que es voldria. El coneiximent del
valencià, per a la poblacio major de tres anys, es distribuix de la
següent forma: un 16.3% l’enten pero no el parla; un 32.4 % enten o llig
el valencià pero no el parla, mentres que un 51.3 % el parla, el llig o
l’escriu. Tenim que mes de la mitat de la poblacio —4.369.588 habitants,
segons el cens de 2002— es competent comunicativament en la llengua
valenciana (segons l’Anuari Estadistic de la Comunitat Valenciana, 1996,
editat per la Generalitat Valenciana; encara que les cantitats per al cas
concret son dels censos de 2002). L’administracio
autonomica, durant l’etapa que governà el Partit Socialiste i ara en el
govern del Partit Popular, ha aplicat un model normatiu —sense que fora
oficial— convergent idiomaticament en el catala. Tal volta esta siga una
de les raons per la qual no s’hagen arreplegat els fruits esperats, els
natius no s’han identificat en el model propost. L’atre aspecte
important de la qüestio es la creacio d’un organisme normatiu, l’Academia
Valenciana de la Llengua, que va ser aprovat en setembre del 98, pero que
per divergencies politiques no s’ha posat en funcionament fins a Juny de
2001. A banda de les discrepancies politiques, està subjacent el debat
sobre la categorisacio del valencià —si se l’ha de considerar llengua o
dialecte— perque d’aci es derivarà la planificacio llingüistica oficial
cap a un model autoctonista o cap a un model assimilista (en el catala). L’aplicacio d’un
determinat paradigma —catalaniste, valencianiste u occitaniste— te
importants repercu-ssions que sobrepassen l’esfera estricta de la ciencia
i incidixen en els ambits politic, social i cultural (aixina ho he
manifestat en unes atres ocasions, v. Fontelles, A.: El conjunt
occitano-romanic: implicacions socials, politiques i culturals,
publicat en les actes del V Congrès International de l’Associations
Internationale d’Études Occitanes, Toulouse, 1998, a carrec de Jacques
Gourc y François Pic).
3. Dimensio
lliteraria i bibliografica Aci nos llimitarém
a expondre uns quants documents, de les decenes que n’hi ha, en els quals
apareix ben clar que la consciencia dels valencians a través dels temps ha
segut prou unanim en la denominacio de la llengua propia i l’ha
qualificada de “valenciana”. Vore ilustracions en pag. 90 (les
reproduccions procedixen fonamentalment de dos llibres: Alminyana, J.
i Alarcó, J.: Crit de la llengua. Denominacio de la llengua
valenciana: testimonis (segles XIV-XVI), Valencia, 1981,
Valencia-2000; i Faus, S.: Recopilacio historica sobre la
denominacio de llengua valenciana, Valencia, 1994, Ajuntament de
Valencia). Completem el resum en una bibliografia especifica del
plantejament autoctonista de la llengua, ya que el dominant —el
catalaniste— es de mes facil acces per als investigadors i experts. 3.1. Bibliografia
seleccionada — Fontelles, A.:
Societat, ciencia i idioma valencià, Valencia, 1997, Lo Rat Penat. Es presenta la
disputa tecnica des de les interrelacions que hi ha entre les esferes
social, cientifica i llingüistica. La deconstruccio es realisa aplicant
els principis de la nova filosofia de la ciencia i dels estudis socials de
la ciencia. — Gómez, J. V.:
¿Evolución o ruptura en la Valencia medieval? Aspectos socioculturales
y sociolingüísticos, Valencia, 1993, Ajuntament de Valencia. Circumscrit
temporalment a l’epoca migeval, l’autor revisa l’epoca musulmana de
Valencia per a acabar en el mit del “buit demografic” i la consegüent
substitucio poblacional i llingüistica durant el segle XIII. Com ya
s’advertix, conjuga els aspectes culturals, socials, llingüistics i
historics del problema. — Lanuza, Ch.:
Valencià ¿llengua o dialecte? (Una aproximacio des de la
sociollingüistica), Valencia, 1994, Lo Rat Penat. Com expressa el
titul, el problema plantejat sobre la llengua valenciana s’analisa a la
llum de les aportacions des de la sociollingüistica. Es detalla, entre
unes atres, la categorisacio del valencià com a llengua. — Peñarroja, Ll.:
El mozárabe de Valencia, Madrid, 1990, Gredos. Est autor, en
l’obra citada (i en unes atres com Cristianos bajo el Islam,
Madrid, 1993, Gredos, centrat sobretot en aspectes historics i demografics)
revisa l’estat de la llengua romanica prejaumina —anterior al segle XIII—
que hi havia en territori valencià. Les seues conclusions son, en general,
contraries a les d’alguns romanistes que han tractat el tema com A. Galmés
de Fuentes o M. Sanchis. L’aportacio documental i casuistica el convertix
en llibre d’imprescindible consulta. — Simó, V.:
¿Valenciano o catalán?, Valencia, 1975, Centre de Cultura
Valenciana. Es u dels primers
intents de descriure el component social del problema, que ocupa tota la
primera part del llibre. La segona està composta per un recorregut
historic de la lliteratura valenciana des del segle XIII fins a
l’actualitat. — Ubieto, A:
Orígenes del Reino de Valencia, vol. I, Valencia, 1976, Anubar;
Orígenes del Reino de Valencia, vol. II, Zaragoza, 1979, Anubar. Es tracta de dos llibres
d’investigacio historica que provocaren una important reaccio social,
front a l’historiografia establida, ya que qüestionaven una de les parts
centrals de la teoria catalanista: l’importacio de la llengua catalana en
el segle XIII. Estes qüestions relacionades en tot el proces de la
reconquista i repoblacio del Regne de Valencia han tengut una important
continuïtat en obres de A. Cabanes, R. Ferrer, Fc. Roca, etc.,
especialment orientades al fenomen de la reconquista i repoblacio i a les
minories de la Valencia migeval
Consideracions juridiques
sobre la Llengua Valenciana
La
llengua propia dels valencians es la llengua valenciana. Aixina ha segut
durant segles, aixina la denominaren els nostres classics del segle XV,
aixi ho reclama el sentir del poble valencià i aixi està recollit en
l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana: “Articul 7.1. Els
dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el
castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.”
La valenciana ha segut la llengua historica i propia del
nostre poble a lo llarc de molts segles i constituix la nostra senya
d’identitat mes caracteristica i peculiar. Aixi mateix, la seua
trayectoria historica ha corregut paralela a les visicituts que han
experimentades les nostres llibertats com a nacionalitat, de manera que
podem establir una correlacio prou exacta entre la situacio d’estos dos
aspectes en un mateix moment historic. La llengua
valenciana va ser “l’oficial” del Regne de Valencia practicament des de la
seua fundacio. Ya en els Furs s’ordenà que els juïns es feren en “vulgar
romanç” per a que pogueren ser entesos pel poble. I des de llavors fon la
que es va utilisar de forma casi exclusiva en els documents escrits antics
que conservem de tot lo Regne: lleis, administracio civil, administracio
eclesiastica, documents privats, cartes, poemes, noveles… tot es fea en
valencià. L’unica llengua en la que hague de competir inicialment va ser
el llati, que quedà reservat a la ciencia i l’ensenyança universitaria i a
l’alta jerarquia de l’esglesia. Dos segles despres el castellà començà a
fer-se present com a llengua veïna de prestigi i una part de la noblea i
dels ambients intelectuals dels segles XVI i XVII l’adopten com a vehicul
d’expressio. Pero a pesar de la renuncia d’estes elits a la seua llengua,
que ha donat peu a parlar de l’epoca de la decadencia, el valencià seguix
sent indubtablement la llengua habitual per a l’immensa majoria
d’habitants de la nostra nacionalitat i la que s’escriu normalment en casi
totes les activitats quotidianes. Es a partir de la Guerra de Successio
(en el Regne, de 1705 a 1707) quan les coses canvien d’una manera radical.
El castellà passa a ser la llengua de l’administracio i des d’ella es fa
una forta pressio per a desplaçar progressivament al valencià, de tal sort
que arrastrarà darrere a l’administracio parroquial, a la llengua de les
escoles i, en fi, a tota la societat, per lo manco respecte al seu us
escrit. Este proces de substitucio llingüistica a penes sera frenat pel
parcial redescobriment del valencià com a llengua lliteraria per les
classes altes durant la Renaixença i els timits intents politics de
reclamar la cooficialitat en el castellà de principis de segle i el
periodo republicà. Pero quan mes dura resulta esta pressio es durant els
anys del franquisme, que arriba a fer equivaldre l’us de les llengües
vernacules a casi un atentat a l’unitat de la patria, fent del castellà
l’unica llengua d’Espanya. La traduccio popular, favorida per la gran
immigracio dels anys ‘60 i ‘70, fon allo de “si eres español, habla
español” o, inclus, “hábleme en cristiano”. Esta mentalitat va arrelar
profundament en la gran massa de gent escolarisada durant aquella epoca i
encara hui queden vestigis que en ocasions dificulten l’us normal de la
llengua valenciana. Afortunadament, la
promulgacio de la Constitucio de 1978 canvià de dalt a baix l’ordenament
llegal espanyol i si be no corrig completament tots els agravis historics
que han patit les “atres” llengües de l’estat, ha desenrollat un marc
juridic que ha permes a eixes “atres” llengües, entre elles la valenciana,
ser cooficials en el seu territori corresponent. A partir de les
disposicions generiques constitucionals, cada comunitat autonoma ha
plasmat en el seu Estatut i en les lleis de desenroll oportunes la
voluntat de la seua societat de normalisar l’us de la propia llengua, que
en el nostre cas es perfilà en la “Llei d’us i ensenyança del valencià”
(1983). D’esta manera tenim les tres lleis fonamentals que regulen la
materia llingüistica en Valencia dels que podem destacar els següents
articuls: a) Constitucio
Espanyola (1978): Articul 3. 1. El castellà es
la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure
de coneixer-la i el dret a usar-la. 2. Les atres
llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats
Autonomes d’acort en sos Estatuts. 3. La riquea de les
distintes modalitats llingüistiques d’Espanya es un patrimoni cultural que
sera objecte d’especial respecte i proteccio. b) Estatut
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) Articul 7. 1. Els dos idiomes
oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots
tenen el dret a coneixer-los i a usar-los. 2. La Generalitat
Valenciana garantisarà l’us normal i oficial d’abdos llengües, i adoptarà les mides
necessaries per a assegurar el seu coneiximent. 3. Ningu podra ser
discriminat per rao de la seua llengua. 4. S’otorgarà proteccio i respecte especials a la recuperacio del valencià. 5. La llei
establirà els criteris d’aplicacio de la llengua propia en l’Administracio
i l’ensenyança. 6. Es dellimitarà
per llei els territoris en els quals predomine l’us d’una llengua o de
l’atra, aixina com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyança i de l’us
de la llengua propia de la Comunitat. Per una atra banda,
l’articul 31.4 atribuix a la Comunitat Valenciana la competencia exclusiva
en materia de cultura, i el 35 la competencia plena en materia
d’ensenyança. c) Llei d’Us i
Ensenyament del Valencià (1983) Articul 2. El
valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia,
tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo oralment i per
escrit tant en les relacions privades com en les relacions en les
instancies publiques. Articul 4. En cap
cas ningu podra ser discriminat pel fet d’usar qualsevol de les dos
llengües oficials. Ademes, podem
extraure una idea generica del contingut d’esta llei a partir d’alguns
punts del seu preambul: IV. […] Davant la
situacio diglossica en que està immersa la major part de la nostra
poblacio, consegüent a la situacio de sometiment del valencià mantinguda
durant l’historia de casi trescents anys, la Generalitat, com a subjecte
fonamental en el proces de recuperacio de la plena identitat del poble
valencià, te el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la
categoria i el lloc que mereix, acabant en la situacio de deixadea i
deterioracio en que es troba. La nostra irregular
situacio sociollingüistica exigix una actuacio llegal, que sense tardar
acabe en la postracio i propicie l’us i ensenyança del valencià per a
conseguir l’equiparacio total en el castellà. Esta Llei tracta de
superar la relacio de desigualtat que hi ha entre les dos llengües
oficials de la nostra Comunitat Autonoma, i dispon les mides pertinents
per a impulsar l’us del valencià en tots els camps de la nostra societat,
i especialment en l’Administracio i l’ensenyança com a vehiculs de
recuperacio. La finalitat ultima de la Llei es conseguir, per mig de la
promocio del valencià, l’equiparacio efectiva en el castellà i garantisar
l’us normal i oficial d’abdos idiomes en condicions d’igualtat i desterrar
qualsevol forma de discriminacio llingüistica. […] VI. […] S’establix
la redaccio i publicacio bilingüe de les lleis que aproven les Corts
Valencianes i la plena validea de les actuacions administratives i
forenses realisades en valencià. Es faculta a tot ciutada a usar i exigir
la llengua oficial elegida en les seues relacions en l’Administracio
Publica, inclosa l’instancia judicial. Es dispon, tambe,
la plena validea dels documents publics redactats en valencià i es regula
la practica dels assentaments registrats i el lliurament de certificacions.
[…] Es dispon que els
empleats de les empreses de caracter public i servicis publics dependents
de l’Administracio directament relacionats en el public hauran de coneixer
suficientment el valencià per a atendre en normalitat el servici. […] VII. No hi ha cap
de dubte que esta perspectiva d’equiparacio llingüistica i de recuperacio
del valencià que la Llei contempla, te especial importancia en
l’incorporacio del valencià a l’ensenyança en tots els nivells educatius
sobre els quals la Generalitat te competencies, com a factor fonamental
per a fer realitat el dret que tot ciutada te a coneixer i usar el
valencià. […] El valencià i el
castella son declarades llengües obligatories en els Plans d’Ensenyança
dels nivells no universitaris […] Aixo no obstant,
des de la consciencia que l’aplicacio inflexible i immediata de
l’obligatorietat de l’ensenyança del valencià en tot l’ambit de la
Comunitat Valenciana podria, per tractar d’esmenar una injusticia
historica, causar-ne una atra, atesa la situacio llingüistica present, […]
es preveu la supressio de l’obligatorietat de l’ensenyança del valencià
tant en els territoris valenciaparlants, en les circumstancies
justificades que s’establixen, com en els castellaparlants en els quals
l’incorporacio progressiva del valencià a l’ensenyança ve acompanyada de
la facultat de pares i tutors d’alumnes per a obtindre voluntariament per
ad estos l’exencio de l’ensenyança. D’esta manera, la
Llei, des del mes absolut respecte als drets d’aquells ciutadans la
llengua habitual dels quals es el castella, facilita l’extensio del
coneiximent del valencià a tota la nostra societat, i la recuperacio i
extensio del seu us com un dels factors de retrobament de la nostra
identitat de poble, nos pertoca tambe a tots els valencians,
independentment de la llengua habitual de cascu. Est es el cos
llegal que regula l’us de les dos llengües oficials del nostre païs. Al
voltant d’ell podem fer algunes reflexions: • La Constitucio
espanyola establix que el castellà es la llengua oficial de l’Estat i que
tots els espanyols tenen el deure de coneixer-lo i el dret d’usar-lo.
Fixem-nos per tant en la distincio que fa entre coneiximent i us: tenim el
deure de coneixer-lo, pero no l’obligacio d’usar-lo. Esta distincio està
especialment dedicada ad aquelles Comunitats que tambe tenen una atra
llengua oficial, com la nostra, on l’Estatut diu que tots tenim el dret
—que no el deure— a coneixer i a usar els dos idiomes oficials, el
valencià i el castellà. Es dir, no s’establix el deure de coneixer el
valencià, pero si tots tenim el dret a usar-lo i ningu pot ser discriminat
en funcio de la seua llengua, es evident que tots els ciutadans de la
nostra nacionalitat necessiten coneixer les dos llengües, de manera que
puguen expressar-se en la llengua que vullguen i no hagen d’obligar als
atres a renunciar a la llengua que utilisen. En la practica, en l’esfera
privada les persones s’adapten i parlen en la llengua millor compresa per
a facilitar la comunicacio. A on la llegislacio te mes repercussio es en
l’esfera publica i institucional, puix les administracions que treballen
en ambit valencià es veuen obligades a practicar una cooficialitat
institucional especialment de cara a l’usuari. • L’Estatut
reconeix l’oficialitat de les dos llengües i en el seu articul 7 apartat 5
aixi com en l’articul 7 apartat 1 de la LUEV es diu que la valenciana es
la llengua propia de la Comunitat Valenciana. Ser la llengua propia no es
una qüestio banal. Implica un reconeximent del principi de territorialitat,
que permet la promocio i la primacia d’eixa llengua en el territori del
que es propia. Permet que l’Administracio i els servicis publics usen
predominantment la llengua propia, es dir el valencià, en independencia de
que puguen usar tambe el castellà per a salvaguardar els drets individuals
dels ciutadans. Als ciutadans com a tals no se’ls obliga en ningun moment
a l’us de cap de les dos llengües, pero d’alguna manera se’ls exhorta a
com a minim entendre la llengua propia del territori, donat que es tracta
de la llengua propia de l’Administracio. Esta situacio tan favorable a la
recuperacio del valencià sobre el paper, no s’ha vist reflexada en la
realitat. Per una atra banda, la distincio que fa la llei entre territoris
predominantment valenciaparlants i castellaparlants en la practica
s’aplica unicament a la progressiva implantacio de la llengua valenciana
en les escoles. • La confirmacio
per la Llei d’Ensenyança i Us del Valencià de la cooficialitat com a
igualtat juridica de les dos llengües reconeix el mateix valor juridic als
documents redactats en qualsevol de les dos i afirma el dret dels
ciutadans a utilisar qualsevol de les dos en les seues actuacions privades
o publiques. Al mateix temps, esta llei desenrolla mides per a promoure
l’us de la llengua propia, la valenciana, principalment en tres aspectes:
l’administracio publica, l’ensenyança en tots els seus nivells (que pot
fer-la llengua vehicular, es dir, basica) i la promocio en els mijos de
comunicacio. Com es pot vore, el marc llegal
actual favorix la recuperacio i equiparacio de la llengua valenciana a la
castellana. Que aço no s’haja pogut conseguir fins ara depen en gran mida
de la falta de voluntat politica de les institucions valencianes per a
aplicar l’esperit de les lleis. Com a eixemple podriem citar l’us del
valencià que fa Televisio Valenciana, canal autonomic que en la seua llei
constitutiva (Llei de creacio de la Radio-Televisio Valenciana 7/1984)
arreplega com a objectiu la “promocio i proteccio llingüistica de la
llengua propia de la Comunitat Valenciana” (Art.2.1). En la practica, el
castellà te una forta presencia tant en temps absolut com en les millors
franges d’audiencia
El Valencià, una llengua
romanica
1. Filiacio
llingüistica del valencià
Podem
dir que el valencià es una llengua mixta en quant a la seua filiacio. Per
una banda, presenta moltes coincidencies morfologiques, sintactiques i
lexiques en les llengües galorromaniques (frances, occita, gasco…) Per una
atra, te tambe alguns traços inequivocament iberorromanics (aço es, tipics
del castellà, el gallec o el portugues…) Aixina, per posar
nomes uns casos, son traços galorromanics: - L’utilisacio del
pronom neutre ho, derivat del llati hoc: Encara que m’ho
jures, no m’ho crec (cast., “Aunque me lo jures, no me lo
creo”). - La perifrasis verbal
vaig + infinitiu en valor de passat: El dumenge passat vaig anar
al teatre (cast., “El domingo pasado fui al teatro”). - L’us com a adjectiu
de l’interrogatiu quin: ¡Quin chiquet tan gracios! (cast.,
“¡qué niño tan gracioso!”) En canvi, uns atres
traços del valencià son caracteristics de les llengües iberorromaniques,
com ara: - L’aparicio de la
preposicio a davant de l’objecte directe de persona: Vaig vore a
Pere (cast., “Vi a Pedro”). - El manteniment de la
triple oposicio de grau per als demostratius: aço-aixo-allo; aci-(o
aqui, dialectal)-ahi-alli; este-eixe-aquell. Esta filiacio mixta
del valencià queda ben palesa en algunes caracteristiques, que ocupen una
posicio intermija entre les solucions adoptades per les llengües
iberorromaniques i les adoptades per les galorromaniques. Es el cas, per
eixemple, de l’utilisacio del pronom adverbial hi: mentres les
llengües iberorromaniques han perdut qualsevol us d’este pronom (el
castellà, per posar un cas, deixà d’usar-lo cap al segle XV), les llengües
galorromaniques l’han conservat, de manera que, a hores d’ara, s’usa
encara en frances, gasco u occita. Per la seua banda,
el valencià ha adoptat una solucio intermija, puix, mes que haja perdut
els usos pronominals de hi, conserva este pronom com a entitat
diferenciada (almenys com a fet lexic), en algunes expre-ssions. Aixina,
en valencià, el pronom hi acompanya sistematicament al verp
haver: Ahir hi havia molta gent en la plaja (cast., “Ayer
había mucha gente en la playa”). A banda d’estos
traços, compartits per unes atres llengües, i que servixen per a delimitar
la posicio del valencià entre les llengües romaniques, la llengua
valenciana te, per una part, certes caracteristiques compartides en
algunes llengües concretes (i no en un bloc llingüistic sancer) com ara,
la pervivencia de la preposicio ad (li ho digui ad ell, cast.,
“Se lo dije a él”) o l’expressio una volta (El veig una
volta al mes, cast., “Lo veo una vez al mes”) compartides abdos
en l’italia; per una atra, te tambe alguns traços exclusius (aço es, no
compartits en unes atres llengües romaniques): es el cas, per eixemple, de
l’amplissim abast semantic de la preposicio en: Me’n vaig al cine
en el meu amic (cast., “Me voy al cine con mi amigo”).
2. Posicio del
valencià dins de les llengües de la peninsula Encara que
llingüisticament el valencià no li sembla gens al portugues, des d’un punt
de vista historic, el paralelisme en la formacio d’abdos llengües es ben
evident. • En el segle XII
les terres portugueses de Coimbra i Lisboa, someses fins el moment a la
dominacio islamica, van ser conquistades per les tropes cristianes i se va
produir una repoblacio a base de gallecs. La llengua portuguesa naix, en
definitiva, com a conseqüencia de l’adaptacio del gallec dels
conquistadors a la llengua romanica que parlaven les importants comunitats
mossaraps de Coimbra i Portugal. De fet, pareix que algunes de les
caracteristiques del portugues estaven ya presents en la llengua parlada
pels mossaraps portuguesos, pero no en la dels repobladors gallecs. En la part
oriental de la peninsula va ocorrer un proces semblant, encara que no
identic: en el segle XIII, el rei Jaume I arrepunyà als musulmans
Valencia, que fon repoblada per gent de molt diversa procedencia, entre la
qual predominaven els aragonesos i els catalans (encara que estos
vingueren en una proporcio una miqueta inferior a la dels aragonesos).
Com en el cas de
les terres portugueses, les valencianes conservaven, en el moment de la
conquista, una llengua mossarap dotada d’una gran vitalitat, la qual,
segons demostren de manera inequivoca els ultims estudis, presentava
caracteristiques identiques a les del valencià que s’impongue en Valencia
a partir del segle XIII. D’esta forma, a causa de la conquista cristiana,
entraren en contacte en Valencia l’aragones, el catala (en les seues dos
variants: oriental i occidental) i el mossarap autocton valencià, molt
similar a la modalitat catalana occidental. Evidentment, i com
en el cas del portugues, el contacte en les noves modalitats
llingüistiques hague d’influir en la conformacio de les caracteristiques
de la llengua valenciana migeval immediatament posterior a la conquista,
pero a hores d’ara sabem que les caracteristiques (com a minim fonetiques)
del valencià migeval estaven ya presents en el mossarap valencià anterior
a la reconquista cristiana. • Per tant, no es
pot parlar d’una substitucio de llengües en Valencia, aço es, el mossarap
autocton valencià no va ser substituit per cap modalitat llingüistica duta
pels conquistadors. Aixina, el valencià se pot considerar, en llinies
generals, un dialecte constitutiu del llati (derivat directament del llati
que dugueren els romans a terres valencianes), puix no es producte de cap
importacio llingüistica, mes que patira la llogica influencia (dificil de
determinar, a hores d’ara) de les llengües veïnes dels repobladors.
• Despres de la
conquista cristiana, Portugal i Galicia passaren a formar part d’una unica
entitat politica. Esta unitat fon, no obstant, breu, de manera que
l’independencia de Portugal respecte de Galicia, aixina com la perdua
d’autonomia d’esta respecte de Castella afavoriren el desenroll
independent de les llengües d’abdos territoris. En el cas de
Valencia, el territori valencià passà a constituir, immediatament despres
de la conquista, un regne autonom (que fruia d’un govern, i d’uns furs
propis) confederat en els atres territoris de la Corona d’Arago. No
obstant l’impressio d’unitat llingüistica que poguera crear inicialment la
Cancelleria Real com a organisme encarregat de redactar la documentacio
del rei per a tots els membres de la confederacio, la realitat es que el
valencià, potser favorit per l’autonomia del Regne de Valencia i per
l’esplendor social i economic que el dit Regne alcançà en el segle XV,
pronte feu palesa una evolucio de caracter autonom, en que la tria de de
formes i de solucions dins del proces evolutiu de la llengua se fea
independentment de les solucions triades per les atres modalitats
llingüistiques (i encara de la catalana, la mes proxima a la valenciana).
El valencià es, ya
en el segle XV, i fins a les ultimes decades del segle XVII, un idioma en
activa evolucio, que va patint una serie de canvis i que va triant entre
diverses opcions i solucions llingüistiques. Esta evolucio continuada no
provocà la modificacio aïllada d’alguns aspectes de la llengua, ans la va
dotar d’un caracter organic i d’una estructura coherent. Este
proces de seleccio i evolucio desenrollat a lo llarc de mes de dos segles
afecta tant al valencià lliterari com al valencià coloquial i encara al
dels documents. Segons senyala el professor Penyarroja, esta rao
d’historia interna de la llengua i no nomes l’esplendor social i
cultural del Regne de Valencia en el segle XV explica la consciencia
llingüistica autonoma dels escritors del moment al calificar la
llengua de les seues obres lliteraries com a llengua valenciana. • El paralelisme
historic entre portugues i valencià ve acompanyat d’una atra semblança (conseqüencia,
en part, del sobredit paralelisme), ara en relacio a sengles relacions
d’afinitat llingüistica d’abdos llengües en unes atres llengües en les que
han mantingut un important contacte historic. Es el cas del portugues
respecte del gallec, i del valencià respecte del catala. Distinguim aixina
dos llengües diferents en l’occident peninsular, encara que
semblants: el gallec i el portugues. En el pas del temps, el portugues ha
desenrollat bona cosa de diferencies fonetiques en el gallec (que a la fi
han originat diferencies lexiques, mes o manco marcades segons els casos),
aixina com algunes distincions morfologiques, mentres que, sintacticament,
no hi ha massa distancia entre les dos llengües. Paralelament, en
la part oriental de la peninsula trobem novament dos llengües
semblants, pero clarament diferenciades: el valencià i el catala. Foneticament,
el valencià manté algunes diferencies importants respecte a tot el catala,
com ara l’inventari de fonemes, distint en abdos llengües, la
conservacio de la -r final (que es pert en catala), o la perdua
valenciana de la consonant dental dels sufixos -ata, -atore,
front a la seua conservacio en catala. A banda, hi ha unes atres
diferencies que oponen el valencià a la gran majoria dels dialectes
catalans (aço es, al catala general), mes que hi haja algun dialecte
catala de fonetica prou acostada al valencià. Algunes d’estes diferencies
respecte al catala general son: l’estructura del sistema vocalic aton, que
consta de 5 vocals en valencià, front a les 3 del catala general; la
distinta distribucio de la e tancada i de la e
oberta en el vocalisme tonic, o l’utilisacio del fonema prepalatal
africat sort en algunes paraules a on el catala general utilisa el
prepalatal fricatiu sort: marchar-marxar). En llinies generals, no
obstant, les diferencies fonetiques entre abdos llengües (sobretot si
atenem nomes a les que oponen el valencià a tot el catala), son menors que
les que hi ha entre el gallec i el portugues. En canvi, les
caracteristiques morfologiques i, sobretot, sintactiques que
distinguixen al valencià de tot el catala son prou mes importants que les
que separen al portugues del gallec. Els factors de diferenciacio entre
valencià i catala son innumerables. Per posar nomes uns casos,
senyalarém que les diferencies entre abdos llengües, moltes d’elles
fonamentals, afecten a la distribucio dels verps ser i estar,
a l’ordenacio i utilisacio dels pronoms debils, a la morfologia dels
demostratius i els deictics, aixina com a les relacions d’oposicio que
estos pronoms establixen entre si; a la forma de construir les oracions
impersonals, d’introduir l’objecte directe de persona i a l’us i la forma
de l’articul neutre (en estos tres casos, l’oposicio s’establix,
basicament, respecte al catala normatiu); a la forma dels pronoms
personals i d’alguns indefinits, a l’inventari de les preposicions i a la
seua distribucio (sobretot en lo que respecta a l’abast semantic de la
preposicio en i a l’us de preposicions en funcio locativa davant
els toponims); a les formes dels pronoms numerals, a l’inventari dels
adverbis (hi ha adverbis plenament vigents en el valencià actual que s’han
perdut en catala, i hi ha adverbis catalans desconeguts pel valencià); a
l’us de l’articul personal (deconegut pel valencià actual, viu en catala);
a l’inventari de conjuncions, o al sistema verbal (tant en relacio a la
distribucio del paradigma actual com, sobretot, en relacio a la morfologia
verbal, a on hi ha diferencies molt importants). Lexicament, la
diferenciacio entre valencià i catala es tambe prou significativa. Les
diferencies afecten tant al lexic romanic, com al lexic arabic o als
cultismes. L’autonomia lexica valenciana tambe se reflexa en l’adaptacio
dels prestams llingüistics, que seguixen una via d’introduccio propia, no
necessariament coincident en la catalana: aixina, el galicisme garage
ha segut amprat de manera diferent pel valencià i pel catala. El valencià
ha adoptat la paraula francesa atenent a la seu fonetica original, per lo
qual presenta la forma garaig; el catala, en canvi, presenta la
forma garatge, ya que ha ates al resultat habitual catala del sufix
-atge, i no a la fonetica francesa.
3. Algunes
caracteristiques llingüistiques del valencià 3.1. Fonologia — Sistema
Vocalic — • El sistema
vocalic tonic del valencià està compost per 7 vocals: a,
e oberta, e tancada, i, o oberta, o
tancada, u. A diferencia del castellà, l’oposicio entre e
oberta i tancada per una banda, i entre o oberta i tancada, per una
atra, te caracter fonologic, aço es, servix per a diferenciar significats.
Eixemples: S’han conservat,
per tant, sense diftongar, les vocals e i o obertes
procedents de e i o breus del llati classic: cova (cast.,
“cueva”), serra (cast., sierra). El valencià sí
coneix, en canvi, la diftongacio condicionada: hui (del latín
hodie), cast., “hoy”. Front al gallec i
al portugues, el valencià ha completat la reduccio dels diftoncs
decreixents llatins (-ai-, -au-): forner, llosa (cast.,
“hornero, losa”). El sistema vocalic
aton del valencià consta de 5 vocals: a, e, i ,o, u. — Sistema
consonantic — • Destaca el
manteniment de la distincio b-v en part del domini llingüistic (distincio
normativa arreplegada ortograficament: cavall-cabas) i la
gran riquea de sibilants sordes i sonores. Concretament, trobem 7
consonants sibilants en valencià, que son: - Alveolar fricativa
sorda: set (cast., “siete”) - Alveolar fricativa
sonora: casa (cast., “casa”) - Alveolar africada
sorda: tots (cast., “todos”) - Alveolar africada
sonora: tretze (cast., “trece”) - Prepalatal fricativa
sorda: caixa (cast., “caja”) - Prepalatal africada
sorda: chic (cast., “chico”) - Prepalatal africada
sonora: viage (cast., “viaje”) • Unes atres
caracteristiques fonetiques del valencià son: la tendencia a la perdua de
la -o atona final (chic, cast., “chico”); la conservacio,
com el portugues, i front al castellà, de la f- inicial (figa,
cast., “higo”); la palatalisacio de l- inicial: (llop,
cast., “lobo”); la conservacio dels grups consonantics inicials
pl-, cl-, fl- (ploure, clau, flama, cast., “llover,
llave, llama”); sonorisacio general de les sordes
intervocaliques -p-, -t-, -k- (cabra, pedra, foguera,
cast., “cabra, piedra, hoguera”); palatalisacio
general de la geminada llatina -ll- (cuquello, cast., “cuclillo”)
i dels grups -c’l-, -lj- (agulla fulla, cast., “aguja,
hoja”); reduccio dels grups llatins intevocalics -mb-, -nd-
(llomello, ona, cast., “lomo, onda”); perdua
de la -n final (jove, cast., “joven”); la conservacio
general de la -r final, (flor, cast., “flor”), o la
reduccio general dels grups consonantics romanics que inclouen geminades,
(velar, cast., “velar”)… 3.2. Morfosintaxis • En llinies
generals, el valencià forma el plural del substantius i adjectius
masculins, afegint -os quan acaben en els sons representats per les
grafies -s, -ç, -ix,-ig, i afegint -s en els atres casos
(music-musics, cast., “músicos”). Aço pot originar grups
consonantics complicats, que els valencians pronuncien sense problemes: texts,
boscs, celests. En alguns casos, reapareix en el plural la
-n etimologica perduda en el singular (jove-jovens, cast.,
“joven”). • El plural femeni
se forma substituint la -a final del singular pel sufix -es
(casa-cases, cast,. “casas”). La -n etimologica perduda en
el singular apareix quan la paraula, mes que siga femenina, no acaba en
-a (verge-vergens, cast., “vírgenes”). • El sufix -ista
ha desenrollat una doble terminacio (ya present en epoca classica), segons
el genero del substantiu al que s’afig. Tenim aixina
-iste per als substantius masculins i -ista per als femenins.
Eixemple cla-ssic: juriste (Dietari del capellà d’Anfos
el Magnanim).
• Els possessius presenten formes atones i toniques.
Les formes toniques van precedides normalment (i en molts
casos, obligatoriament), per l’articul: el meu amic (cast., “mi
amigo”). • L’indefinit
atre sol anar acompanyat per articul, encara que aparega junt a un
substantiu indeterminat: l’atre dia-un atre dia (cast., “el
otro día-otro día”). • Existix en
valencià un articul neutre lo, que te plena vitalitat i es
totalment normatiu: Lo que passa es que estic cansat (cast., “Lo
que pasa es que estoy cansado”). • La preposicio
habitual per al valor locatiu es en. L’us de la preposicio a en
eixe valor està restringit, generalment, a alguns sintagmes o situacions
concretes: esperar ad algu a la porta, portar el capell al
cap, tindre diners al banc Esta preposicio no introduix toponims:
Viu en Valencia (cast., “Vive en Valencia”). • Els pronoms
personals debils poden prendre diverses formes segons la posicio que
adopten respecte al verp, i segons les caracteristiques fonetiques del dit
verp. Aixina, el pronom me de primera persona singular adopta la
forma m’ davant de verp començat per vocal, ’m darrere de
verp acabat en vocal, me o em davant de verp escomençat per
consonant i, finalment, -me darrere de verp acabat en consonant:
m’obliga, obliga’m, em/me diuen, dis-me. • El valencià es
una llengua prou rica en pronoms. A banda dels pronoms personals debils,
dispon tambe d’un pronom adverbial (ne) de plena vitalitat, d’un
atre pronom adverbial (hi) fossilisat en algunes expre-ssions, i
d’un pronom neutre (ho): ¿Quantes taronges vols? Ne vullc
tres (cast., “¿Cuántas naranjas quieres? Quiero tres”), me’n vaig (cast.,
“me voy”); no m’hi veig (cast., “no me veo”), hi havia molta
gent (cast., “había mucha gente”); aixo no m’ho puc creure (cast.,
“eso no me lo puedo creer”). • Quan un temps
verbal compost va precedit pel pronom personal d’objecte directe, el
participi del temps verbal concorda en el dit pronom: Esta goma l’he
comprada en la papereria del canto (cast., “Esta goma la he
comprado en la papelería de la esquina”). • Les oracions
impersonals nomes se poden formar utilisant el pronom se (o es):
“Se diu que el govern te pensat alvançar las eleccions” (cast., “Se
dice que el gobierno tiene pensado avanzar las elecciones”). • Junt al verp
ser, el valencià utilisa tambe el verp estar. La distribucio
d’estos dos verps es complementaria i semblant a la del castellà: Ya
estic en Valencia, El premi li ha segut otorgat esta vesprada (cast.,
“Ya estoy en Valencia”, “El premio le ha sido otorgado esta
tarde”). • Un dels aspectes
mes complicats de la gramatica valenciana es la conjugacio verbal, puix hi
ha bona cosa d’alomorfs desinencials per a una mateixa persona, en
distribucio complementaria. Aixina, per a la primera persona del singular
del present d’indicatiu tenim les següents desinencies: -e, per als
verps del primer grup (ame); -c, per als verps velarisats (dorc);
-ixc, per als verps incoatius (servixc); desinencia zero per
a lo restant dels verps. • Dins del
paradigma verbal valencià hi ha dos temps diferents (el Preterit Perfecte
Simple i el Preterit Perfecte Perifrastic) per a un mateix valor verbal:
Ahir ani a ta casa (Preterit Perfecte Simple) = Ahir vaig anar
a ta casa (Preterit Perfecte Perifrastic), cast., “Ayer fui a tu
casa”.
Bibliografia
essencial — Fontelles i
Fontestad, A.: La flexio verbal en la llengua valenciana,
Valencia, Lo Rat Penat, 1983. — Lanuza,
Joaquim et alii.: Gramatica de la Llengua Valenciana,
Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, 1996 (2ª edición). — Gimeno Juan,
M.: Introduccio a la dialectologia. Els dialectes valencians,
Valencia, Lo Rat Penat, Col. Quaderns d’Orientacio 7, 1996. — Guinot i Galan,
Josep M.: Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana,
Valencia, Lo Rat Penat, Col. Didactica, 1987. — Guinot i Galan,
Josep M.: Morfologia Historica de la Llengua Valenciana,
Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana, Serie Filologica 7, 1991. — Penyarroja
Torrejón, Ll.: El Mozárabe de Valencia. Nuevas Cuestiones de
Fonología Mozárabe, Gredos, Biblioteca Románica Hispánica, 1990. — Penyarroja
Torrejón, Ll.: Cristianos bajo el Islam, Gredos, Monografías
Históricas, 4, 1993. — Penyarroja
Torrejón, Ll.: Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch .(Del
valencià quatrecentiste al valencià modern), Valencia, Consell
Valencià de Cultura, Serie Minor 6, 1991, pp. 37-67. — Real Academia de Cultura
Valenciana: Diccionari Valencià-Castellà, Castellà-Valencià,
Valencia, Del Senia al Segura, 1992, 2 volumens
De la lliteratura valenciana
(des dels origens a la Renaixença)
Els
primers texts escrits en llengua valenciana pertanyen encara a l’epoca de
dominacio musulmana del nostre Regne. Redactats en un valencià incipient i
en prou formes que no es consolidarien en la llengua classica posterior,
son el mes clar indicatiu de l’existencia d’un romanç propi i de la seua
pervivencia abans de la conquista cristiana que te l’any 1238, data
d’entrada a la Ciutat de Valencia del rei Jaume I, el seu referent. Aixina,
s’han de citar en primer lloc les nomenades harches, poemetes en valencià
que apareixien com a versos finals d’un poema en arap o hebreu de major
entitat. Entre elles les d’Abu Isa ibn Labbun, Abu Bakr Muhammad ibn
Ahmad ibn Ruhaim, els dos del segle XII o d’Ibn al-Labbana de Denia
(mort en 1113). Del segle XIII,
tenim documentats els dos primers autors de relleu i un text cabal per a
l’historia de la nostra llengua. El segon no es un atre que els Planchs
de Sen Esteve, epistola en llati pero en parafrasis en valencià que
mostra formes propies llingüistiques autoctones en comparacio al catala
occitanisat de part dels conquistadors. Pero sense dubte, el verdader
orige de la tradicio lliteraria valenciana el podem trobar en Pere
Pasqual (1222/7-1300), sacerdot d’orige mossarap, autor del titul mes
emblematic de la nostra lliteratura antiga, la Biblia Parva, a mes
d’unes atres obres de caracter religios. Al costat d’ell, l’atre personage
fonamental d’este segle es Arnau de Vilanova (1238-1311), escritor
i retor heterodox del qual es conserven quatre llibres en valencià, sense
contar la seua produccio majoritaria en llengua llatina. En el segle XIV,
una figura ompli el mon cultural, no tant per lo que nos deixara escrit en
la llengua nostra, sino per la seua espenta i el seu paper determinant en
l’historia de Valencia. Nos referim al dominic Vicent Ferrer
(1350-1419). A banda d’obres teologiques en llati, conservem mes de
trescents sermons dels quals prenien nota els assistents ad ells. Ortodox
visceral, la seua obra pot considerar-se un contrapes a la predisposicio
molt mes oberta d’Arnau de Vilanova. De les demes figures d’este segle,
que s’inclourien totes baix la categoria de lliteratura religiosa, podem
nomenar al tambe dominic Antoni Canals (1352-1419), autor de l’Escala
de contemplacio, llibre d’eixercicis espirituals. En el camp teatral,
el Misteri d’Elig es l’obra de cita obligada, sent en l’actualitat
l’unic misteri de l’Edat Mija que ha vingut representant-se fins als
nostres dies. En estos
antecedents, poc podia sospitar-se que el segle XV anava a ser el “Segle
d’Or” de la lliteratura valenciana, donant noms al conjunt de la cultura
que la fan, en comparacio en totes les europees de llavors, incomparable.
Des de la poesia a la novela, passant per obres proximes a lo que hui
entendriem com a ensaig, la nomina d’estos escritors es inigualable a la
de les seues lliteratures contemporanees. Seguint en la
tematica religiosa, Isabel de Villena (1430-1490) es una mostra ben
representativa d’un genero tradicional en la nostra lliteratura. Aixina,
el Vita Christi, l’obra de la nostra autora, mostra una especial
elegancia en l’estil i un continu recurs a una llengua coloquial i que no
estiguera alluntada del seu public. Dins del camp
lliric, Jordi de Sant Jordi (ca.1400-1425) es el nuc entre la
poesia trobadoresca que es resistia a morir i Ausias March. Autor d’un
numero molt escas de poemes, la bellea de la seua obra es troba en
l’intent d’eixir-se’n de la llengua artificial que en tant de mestrage
havien conreat els trobadors i que era necessari acostar mes a la del
poble. Aixo es de lo que s’encarrega plenament Ausias March
(1397-1459), un dels majors poetes europeus de l’historia, a mes de tindre
una vida azarosa i una miqueta diletant. Els seus poemes, arrelats encara
a una tradicio migeval un tant aliena al Renaiximent que s’obria pas en
Italia, estan sentimentalment ya ben prop de nosatres. La seua fita
fonamental es el Cant Espiritual, a on passa revista a sa vida,
dotant als seus versos d’uns cims de calitat no superats mai en valencià.
Per ultim, Joan Roïç de Corella (ca. 1433-1497) es el tercer dels
noms en poesia. Potser l’escritor mes preparat, la seua obra no llirica es
una mostra impecable de lo que es denomina “valenciana prosa”, prosa en
sintaxis practicament llatina i d’una riquea verbal casi luxuriosa.
D’entre els seus poemes, es la Tragedia de Caldesa, dedicat a una
de les seues amants, el mes excelent. Jaume Roig (1434-1478) es
conegut per un unic llibre, L’Espill, llarc poema compost per
16.359 brevissims versos en un llenguage molt popular i d’un to clarament
misogin. En el terreny de la
prosa, la novela per antonomasia es el Tirant lo Blanch de
Joanot Martorell (ca. 1413-1468), emblematicament lloada per
Cervantes, este monumental text es una mostra de la novela de cavalleries
en el seu moment d’esplendor i conduida a unes alçaries insuperables. En este segle s’ha
de resenyar tambe el primer llibre impres en la peninsula iberica, les
Trobes en llaor de la Verge (1474), que arreplegava els poemes
presentats a este certamen poetic, una cosa molt usual en el seu temps i
que donà a coneixer a poetes de calitat pero que no arribaren a les fites
dels aci tractats. A pesar, en tot, de
la riquea que va supondre este segle per a les lletres valencianes, la
castellanisacio de la noblea i de les capes cultes era una cosa que va
anar a mes a partir del segle XVI, particularment des de l’any 1521, quan
es posa fi a les guerres de les Germanies. Es en eixe moment quan la
Decadencia pren forma i afona la cultura propia de Valencia fins al segle
XIX. En estos trescents anys de buidor practicament total podem destacar
alguns noms que mantingueren encesa la flama de la llengua i de la
cultura. Des del nostre temps podem considerar que feren poc o que
actuaven com una especie de cant del cisne d’una epoca millor ya
irremediablement passada, pero tambe hem de ser conscients de lo arriscat
i de la valentia que mostraren en defendre o escriure la llengua que
parlaven i que començava a considerar-se un entreteniment o una cosa no
valida per als quefers lliteraris o intelectuals. En el segle XVI,
encara podem oferir noms com el de Joan Timoneda (1518-1583), autor
billingüe, que va compondre en valencià Flor d’enamorats i que es
de destacar per ser el primer escritor en una clara voluntat de realisar
la seua obra mes important en espanyol. En el terreny historiografic, la
monumental Historia de Valencia de Pere A. Beuter es la
primera obra que es conserva en esta tematica. En el segle XVII, a
soles un nom, conectat en un tipo de poesia, la satirica, que tanta força
prendria en centuries posteriors. Nos referim a Francesc Mulet (naixcut
en 1624) autor barroc, el Tractat del pet del qual es un titul
encara famos en Valencia i que mostra la vena obscena i grotesca d’un
genero lliterari inusual per a un clerc. Del segle XVIII,
s’alcen dos figures importantissimes per a la Renaixença que tindria lloc
una centuria mes tart: Carles Ros (1703-1773), erudit que va
escriure en espanyol Origen y grandezas del idioma valenciano, aixi
com chicotets coloquis en valencià i un recull de refranys. Obert defensor
de la llengua, va redactar lo que serien els equivalents a llibres de text
i llibretes escolars per al seu aprenentage. Per una atra banda, la
Rondalla de rondalles de Lluïs Galiana (1740-1791) es una obra
narrativa en la tradicio del conte popular valencià en una llengua rica
d’expressions populars. Pero es sense dubte
en el segle XIX quan la lliteratura valenciana viu l’eclosio que va
supondre el moviment conegut com a Renaixença i que no a soles tingue lloc
en Valencia, sino tambe en tot el diasistema de les llengües d’Oc, des de
la Provença a les Illes Balears, retrobant aixina el vincul trencat des
dels temps dels trobadors i degut a la “renuncia” de l’incipient Corona
d’Arago a estendre els seus dominis cap al nort dels Pirineus. La
conseqüencia d’este reviscolament fon un premi Nobel a començaments del
segle XX, l’occita Frederic Mistral i, de manera principal, un
adreçament absolut de l’activitat lliteraria en la nostra llengua que a
soles tornarà a minvar en el colp d’Estat i posterior dictadura del
militar Franco en l’any 1936. La figura mes
representativa de la Renaixença valenciana fon Teodor Llorente
(1836-1911), poeta, periodiste i politic. Tingue una visio massa
tancadament cultural d’un moviment que podria haver adquirit, si aixina
ell ho haguera desijat, implicacions nacionals molt mes poderoses, com sí
va ocorrer en Catalunya. A la banda oposta a
este conservadurisme, l’obra i la vida de Constanti Llombart
(1848-1893) eixamplà la curtetat de mires del regionalisme llorentià per a
crear un discurs mes nacionaliste i mes implicat en fer del valencià una
llengua d’us constant i no a soles reservada a la poesia. La seua
monumental obra Los fills de la morta-viva, en referencia al
valencià, son apunts bibliografics dels escritors valencians des del segle
XVIII que han contribuit al renaiximent lliterari. El teatre del segle XIX, un dels
generos mes populars, practicament no va donar noms de relleu fora del
sainet. Aixina Josep Bernat i Baldovi (1809-1864) o Eduart
Escalante (1834-1895) escrigueren un teatre costumiste i d’humor que
si be es cert que ara comença a valorar-se mes, no va vore’s banyat pels
corrents lliteraris de l’Europa de llavors.
|
I.S.B.N: 84-89737-31-2 Editorial: L'Oronella Valencia, 2001. Coordinador: Pau Giner i Bayarri Autors: Antoni Fontelles i Fontestad, Angel Vicent Calpe i Climent, Josep Giner i Ferrando, Josep Carles Rubio. |